VAIG CAURE DEL MÓN I NO SÉ COM TORNAR A ENTRAR...

El que hem passa és que no aconsegueixo anar pel món tirant coses i canviant pel model següent només perquè a algú se li acut afegir una funció...

No fa tant, amb la meva dona, rentàvem els bolquers dels nens, els penjàvem a la corda amb una altra robeta, els planxàvem, els plegàvem i els preparàvem perquè els tornessin a embrutar.

I ells, els nostres nens, amb prou feines van créixer i van tenir els seus propis fills es van encarregar de llençar tot per la borda, incloent els bolquers. Es van lliurar als d’un sol ús! Si, ja ho sé. A la nostra generació sempre li va costar tirar les coses. Ni les deixalles ens van resultar deixalles! I així vam caminar pels carrers guardant els mocs al mocador de roba a la butxaca.

Nooo!!! Jo no dic que això era millor. El que dic és que en algun moment em vaig distreure, vaig caure del món i ara no sé per on s'entra. El més probable és que el d'ara és correcte això no ho discuteixo. El que passa és que no aconsegueixo canviar l'equip de música un cop per any, el mòbil cada tres mesos o el monitor de l'ordinador tots el Nadals.

Guardo els gots d'un sol ús!
Rento els guants de làtex que eren per a utilitzar una sola vegada!
Els coberts de plàstic conviuen amb els d'acer inoxidable al calaix dels coberts!

És que vinc d'un temps en què les coses es compraven per a tota la vida! És més! Es compraven per a la vida dels que venien després! La gent heretava rellotges de paret, jocs de copes, vaixelles i fins palanganes de pisa. I resulta que en el nostre no tan llarg matrimoni, hem tingut més cuines que les que hi havia a tot el barri en la meva infantesa i hem canviat de nevera tres vegades.
Ens estan fastiguejant!!, Jo els vaig descobrir!!, Ho fan expressament!! Tot es trenca, es gasta, s'oxida, es consumeix al poc temps perquè haguem de canviar. Res es repara. L’obsolet és de fàbrica. On són els sabaters arreglant les mitjana-soles de les tennis Nike? Algú ha vist a algun matalasser escardant matalassos casa per casa? Qui arregla els ganivets elèctrics? El esmolet o l'electricista? Hi haurà tefló per als llauners o seients d'avions per als talabarders? Tot es llença, tot es rebutja i, mentrestant, produïm més i més i més brossa.

L'altre dia vaig llegir que es va produir més escombraries en els últims 40 anys que en tota l'història de la humanitat. Qui tingui menys de 30 anys no es creurà això: Quan jo era petit per la meva casa no passava el que recollia les escombraries!! Ho juro!! I tinc menys de ... anys! Tots els residus eren orgànics i anaven a parar al galliner, als ànecs o als conills (i no estic parlant del segle XVII)
No existia el plàstic ni el niló. La goma només la vèiem en les rodes dels automòbils i les que no estaven rodant les cremàvem a la Festa de Sant Joan. Les poques deixalles que no es menjaven els animals, servien d'abonament o es cremaven. De "per aquí" vinc jo. I no és que hagi estat millor .. És que no és fàcil per a un pobre tipus a qui el van educar amb el "guardi i guardi que alguna vegada pot servir per a alguna cosa", passar-se al "compri i tiri que ja bé el model nou".

Cal canviar el cotxe cada 3 anys com a màxim, perquè si no, ets un arruïnat. Encara que el cotxe que tens estigui en bon estat.

I cal viure endeutat eternament per pagar el nou!!!! Però per Déu. El meu cap no resisteix tant. Ara els meus parents i els fills dels meus amics no només canvien de telèfon un cop per setmana, sinó que, a més, canvien el nombre, l'adreça electrònica i fins l'adreça real. 

I
a mi hem van preparar per viure amb el mateix número, la mateixa dona, la mateixa casa i el mateix nom (i vaja si era un nom com per canviar). Em van educar per guardar tot. Toooooot!!! El que servia i el que no. Perquè algun dia les coses podien tornar a servir. Li donàvem crèdit a tot. Si, ja ho sé, vam tenir un gran problema: mai ens van explicar quines coses ens podien servir i quines coses no. I en l'afany de guardar (perquè érem de fer cas) guardem fins al melic del nostre primer fill, la dent del segon, les carpetes de la llar d'infants i no sé com no guardem la primera caqueta. Com volen que entengui  aquesta gent que es desprèn del seu telèfon als pocs mesos de comprar-lo? Serà que quan les coses s'aconsegueixen fàcilment, no es valoren i es tornen d’un sol ús amb la mateixa facilitat amb què es van aconseguir? A casa teníem un moble amb quatre calaixos. El primer calaix era per les estovalles, el segon per als coberts i el tercer i el quart per a tot el que no fos estovalles ni cobert. I guardàvem ... Com guardàvem!!  Tooooodo ho guardàvem!! Guardàvem les tapes dels refrescos!! Com per a què? Els feiam servir per netejar les sabates, el posàvem davant de la porta per treure'ns el fang. Doblades i enganxades a una piola es convertien en cortines per als bars. Tooooots guardàvem! I als nostres calaixos guardaven les claueta de les llaunes de sardines, pels dubtes que alguna llauna vingués sense el seu clau. Les coses no eren d'un sol ús. Eren guardables.

¡¡¡Els diaris!!!, Servien per a tot: per fer plantilles per a les botes de goma, per posar al pis els dies de pluja i per sobre totes les coses per embolicar. ¡¡¡Les vegades que ens assabentàvem d'algun resultat llegint el diari enganxat al tros de carn!!! I quan ens van vendre gelats a copetes la tapa es convertia en base i ens van dir: “Menjat el gelat i després llença la copa”, nosaltres vam dir que sí, però, ¡¡¡Si home tirar-les!!! Les vam posar a viure en el prestatge dels vasos i de les copes. Les primeres ampolles de plàstic es van transformar en adorns de dubtosa bellesa.  Em moro per dir que avui no només els electrodomèstics són d'un sol ús, que també el matrimoni i fins l'amistat són d’un sol us.

Però no cometré l'imprudència de comparar objectes amb persones. Em mossego per no parlar de l'identitat que es va perdent, de la memòria que va fent, el passat efímer. No ho vaig a fer. No vaig a barrejar els temes, no vaig a dir que al perenne ho han tornat caduc i al caduc ho van fer perenne. No vaig a dir que a la gent gran se'ls declara la mort tot just comencen a fallar en les seves funcions, que els cònjuges es canvien per models més nous, que a les persones que els falta alguna funció se'ls discrimina o que valoren més als bufons , amb brillantor, amb adhesiu en el cabell i glamour.

Això només és una crònica que parla de bolquers i de mòbils. En cas contrari, si barregeu les coses, hauria de plantejar seriosament retornar a la 'bruixa' com a pagament d'una senyora amb menys quilòmetres i alguna funció nova. Però jo sóc lent per transitar aquest món de la reposició i corro el risc que la 'bruixa' hem guanyi la mà i sigui jo el lliurat.

Dit per: Eduardo Galeano.

4 comentaris:

  1. Molt encertat crec que ho imprimiré i ho enmarcaré perquè cal recordar-ho!
    A.J.

    ResponElimina
  2. consumisme consumisme i més consumisme......si no tens ganes de canviar les coses acabes fent-ho igual doncs estan programades per que deixin de funcionar

    ResponElimina
  3. Molt bona reflexió sobre el consumisme

    És cert que els temps canvien ( sempre ha estat així) però hem de ser capaços de valorar quins canvis valen la pena i quins són, senzillament, una presa de pèl.


    salut i peles

    ResponElimina
  4. Hola, moltes gràcies per la teva visita i comentari en el meu blog.
    Una abraçada

    ResponElimina