Un dia, una dona anomenada Maria va anar a renovar el permís de conduir.
Quan li van preguntar quina era la seva professió, ella va dubtar. No sabia molt bé com classificar-se!
El funcionari va insistir: -"El que li pregunto és si té una feina"? -"És clar que tinc una feina"!, va exclamar Maria. -"Sóc mare."! "Nosaltres no considerem això una feina. Vaig a anotar mestressa de casa", va dir el funcionari fredament.
Una amiga seva, anomenada Teresa va assabentar-se del que li havia passat i va pensar sobre això durant algun temps!
Un dia, Teresa es va trobar en una situació similar. La persona que la va atendre era una funcionària de carrera, segura, eficient.
El formulari semblava enorme, interminable. La primera pregunta va ser: "Quina és la seva feina"? Teresa va pensar una mica i sense saber bé com, va respondre:
Sóc "doctora de desenvolupament infantil i relacions humanes"
La funcionària va fer una pausa i Teresa va haver de repetir pausadament, emfatitzant les paraules més significatives. Després de tenir tot anotat, la jove va voler indagar.
-" Puc preguntar"? "Què és el que vostè fa exactament"?
Sense una mica d'agitació en la veu, amb molta calma, Teresa va explicar: "Desenvolupo un programa a llarg termini, dins i fora de casa."
Pensant en la seva família, va continuar: "sóc responsable d'un equip amb el que tinc quatre projectes en marxa. Treballo en règim de dedicació exclusiva. Passo 14 hores al dia en això, i de vegades arribo a les 24 hores."
A mesura que ella anava descrivint les seves responsabilitats, Teresa va notar el creixent to de respecte en la veu de la funcionària.
Quan va tornar a casa, Teresa va ser rebuda pel seu equip: una nena de 12 anys, una altra de 10 i una altra de 7.
Pujant a les habitacions de la casa, va poder sentir al seu projecte més nou: un nadó de sis mesos, provant una nova tonalitat de veu.
Feliç, Teresa va prendre el nadó als seus braços i va pensar en la glòria de la maternitat, amb les seves múltiples responsabilitats i hores interminables de dedicació.
"Mare on està la meva sabata? Mare, m'ajudes a fer un llaç? Mama, el nadó no para de plorar. Mare, em vens a buscar al col·legi? Mare, vindràs demà a la meva funció? Mare, vas de compres? Mare. ... "
Asseguda al llit, Teresa va pensar: "Si jo sóc doctora de desenvolupament infantil i relacions humanes, què seran les àvies!!! I després va descobrir un títol per a elles: Doctores en grau superior de desenvolupament infantil i relacions humanes. I les besàvies... doctores executives en grau superior. I les ties... doctores-ajudants. I a totes les dones, mares, esposes, amigues i companyes: doctores de l'art de fer la vida millor.
En un món on se li dóna tanta importància als títols, en què s'exigeix sempre major especialització en l'àrea professional.
Quan li van preguntar quina era la seva professió, ella va dubtar. No sabia molt bé com classificar-se!
El funcionari va insistir: -"El que li pregunto és si té una feina"? -"És clar que tinc una feina"!, va exclamar Maria. -"Sóc mare."! "Nosaltres no considerem això una feina. Vaig a anotar mestressa de casa", va dir el funcionari fredament.
Una amiga seva, anomenada Teresa va assabentar-se del que li havia passat i va pensar sobre això durant algun temps!
Un dia, Teresa es va trobar en una situació similar. La persona que la va atendre era una funcionària de carrera, segura, eficient.
El formulari semblava enorme, interminable. La primera pregunta va ser: "Quina és la seva feina"? Teresa va pensar una mica i sense saber bé com, va respondre:
Sóc "doctora de desenvolupament infantil i relacions humanes"
La funcionària va fer una pausa i Teresa va haver de repetir pausadament, emfatitzant les paraules més significatives. Després de tenir tot anotat, la jove va voler indagar.
-" Puc preguntar"? "Què és el que vostè fa exactament"?
Sense una mica d'agitació en la veu, amb molta calma, Teresa va explicar: "Desenvolupo un programa a llarg termini, dins i fora de casa."
Pensant en la seva família, va continuar: "sóc responsable d'un equip amb el que tinc quatre projectes en marxa. Treballo en règim de dedicació exclusiva. Passo 14 hores al dia en això, i de vegades arribo a les 24 hores."
A mesura que ella anava descrivint les seves responsabilitats, Teresa va notar el creixent to de respecte en la veu de la funcionària.
Quan va tornar a casa, Teresa va ser rebuda pel seu equip: una nena de 12 anys, una altra de 10 i una altra de 7.
Pujant a les habitacions de la casa, va poder sentir al seu projecte més nou: un nadó de sis mesos, provant una nova tonalitat de veu.
Feliç, Teresa va prendre el nadó als seus braços i va pensar en la glòria de la maternitat, amb les seves múltiples responsabilitats i hores interminables de dedicació.
"Mare on està la meva sabata? Mare, m'ajudes a fer un llaç? Mama, el nadó no para de plorar. Mare, em vens a buscar al col·legi? Mare, vindràs demà a la meva funció? Mare, vas de compres? Mare. ... "
Asseguda al llit, Teresa va pensar: "Si jo sóc doctora de desenvolupament infantil i relacions humanes, què seran les àvies!!! I després va descobrir un títol per a elles: Doctores en grau superior de desenvolupament infantil i relacions humanes. I les besàvies... doctores executives en grau superior. I les ties... doctores-ajudants. I a totes les dones, mares, esposes, amigues i companyes: doctores de l'art de fer la vida millor.
En un món on se li dóna tanta importància als títols, en què s'exigeix sempre major especialització en l'àrea professional.
Tornat una especialista en l'art d'estimar ;)
"No et preocupis per no poder donar als teus fills el millor de tot ... Dóna'ls el millor de tu. "
Fantàstica lliçò...molta gent l'hauria de llegir
ResponEliminaEs fantàstic com l'as espresat, som doctoras en tantes cosas que ens sobren titols.
ResponEliminaUna excel·lent idea la de la Teresa...de vegades cal recórrer a la ironia davant d'algunes actituds...les mares són això i molt més i les àvies i les besàvies...
ResponElimina