La cançó parla del primer alemany que va morir intentant travessar el mur de Berlín.
Peter Fechter, un obrer de la construcció de 18 anys, va intentar fugir juntament amb un amic i company de treball, Helmut Kulbeik. Tenien pensat amagar-se al taller d'un fuster, prop del mur, i, després d'observar als guàrdies de la "frontera" allunyant-se, saltar per una finestra cap a l'anomenat "corredor de la mort", travessar corrent i saltar el mur prop del Checkpoint Charlie, a Berlín Oest.
Fins a arribar al mur les coses van sortir bé, però quan es trobaven a dalt, a punt ja de passar a l'altre costat, els soldats els van donar l'alt, i a continuació van disparar. Helmut va tenir sort, Peter va resultar assolit per diversos trets a la pelvis, va caure cap enrere, i va quedar estès a terra en la "terra de ningú", durant cinquanta angoixants minuts, moribund, dessagnant-se, a la vista de tots, i sense que ningú fes res.
Va cridar demanant auxili, però els soldats soviètics que li havien disparat no es van acostar, i l'únic que van poder fer els soldats americans va ser tirar-li una farmaciola, que no li va servir d'ajuda, ja que les seves greus ferides internes li impedien moure, i poc a poc va anar perdent la consciència. Durant gairebé una hora, els ciutadans d'ambdós costats de Berlín contemplar impotents la seva agonia, cridant als soldats d'ambdós costats perquè l'ajudessin.
Però tots dos bàndols tenien por que els de l'altre costat els disparessin, com havia passat en altres ocasions anteriors, encara que cap en una circumstància tan peremptòria com aquesta i a les dues del migdia, amb tants testimonis presents, incloent periodistes al costat occidental.
Els soldats del costat oriental, zona a la qual pertanyia en realitat la "terra de ningú", tampoc van ajudar, i no es van acostar fins passats 50 minuts, segurament perquè servís d'exemple per a qualsevol altre que pensés fugir.
(Tot i això, entre 1961 i 1989 van morir més de 260 persones, només intentant creuar el Mur, a més dels que van morir en voler creuar la frontera entre les dues Alemanyes, i ja no parlem dels que van estar a la presó per intentar-ho, o per ajudar a altres).
Quan per fi es van acostar els soldats de la RDA i se'l van endur, els ciutadans d'ambdós costats van cridar repetidament "assassins, assassins!". En el costat occidental, es van succeir les protestes i les manifestacions els dies següents, i els habitants del Berlín Oest comprendre clarament el difícil que seria per als seus familiars i amics del Berlín Est el intentar escapar. Així mateix, també es van adonar, decebuts, que els soldats americans, en plena expansió de la Guerra Freda, no farien res per ajudar-los en circumstàncies similars. Va ser un dur cop per a l'esperança dels berlinesos.
Tiene casi veinte años y ya está
cansado de soñar,
pero tras la cementera está su hogar,
su mundo, su ciudad.
Piensa que la alambrada sólo es
un trozo de metal,
algo que nunca puede detener
sus ansias de volar.
Libre,
como el sol cuando amanece,
yo soy libre como el mar...
...como el ave que escapó de su prisión
y puede, al fin, volar...
...como el viento que recoge mi lamento
y mi pesar,
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad.
Con su amor por montera se marchó
cantando una canción,
marchaba tan feliz que escuchó
la voz que le llamó,
y tendido en el suelo se quedó
sonriendo y sin hablar,
sobre su pecho flores carmesí,
brotaban sin cesar...
Libre,
como el sol cuando amanece,
yo soy libre como el mar...
...como el ave que escapó de su prisión
y puede, al fin, volar...
...como el viento que recoge mi lamento
y mi pesar,
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad.
